Premsa

“Un altre nom, aquest gairebé utòpic: Ârtica. De vegades ocorre que et creues amb artistes que creen mons. Els de Ponten Pie inventen un racó nostàlgic, íntim, màgic. Teatre de recerca sensorial del com no vull desvetllar gens, per no llevar el delit de la sorpresa als quals alguna vegada tinguin la possibilitat d’apuntar-se a aquesta proposta exquisida, plena de lirisme i preciosisme visual, dirigida amb mestratge estètic per Sergi Ots.”

“…Històries de solitud i fred, de vides anònimes, de silencis, de l’origen dels contes, del final de la vida. Un espectacle sense paraules, minimalista, poètic, d’una extraordinària bellesa estètica, cuidat fins als més petits detalls, interpretat amb gran intensitat…”

“…Espectacle de sentiments, vivències, desolació i esperança. Aquesta cerca de la pervivència a través d’aquest breu, tènue fil, fe de vida, que algú sensible recull i guarda gelosament en un recipient de cristall. Al final, abans d’anar-se acomiadant amb gratitud de cadascun-a de els espectadors, les actrius ens ofereixen un fil a cadascun. Jo segueixo conservant el meu…”

“…Al costat de Sergi Ots, ànima i motor de la companyia, actuen Emile de Lemos, co-autora, i Natália Méndez. Els tres excel·lents, intensos. Destacar també la cuidada banda sonora amb cançons i músiques que ens evoquen els països nòrdics i la intensa Rússia. La cabanya de fusta on transcorre tot l’espectacle és una autèntica joia escenogràfica i d’atrezzo (obra de Jordi Dorado i Sergi Ots). El vestuari, la caracterització i els efectes especials, impecables…”

Ârtica frapa. Convida a una experiència petita, de personatges ingenus, tous, somniadors, que evoquen un món antagònic: la llar abraça delicadament els nouvinguts d’aquell univers inhòspit. Tot i així, un fred que es fa notar (s’agraeixen els abrics cedits per a l’ocasió) es manté constant com una música evocadora. Els jocs de llum, els quadres cuidats, la dramatúrgia amb uns carrets de fil que poden indicar l’extensió de la vida, o d’alguns capítols que s’han quedat enganxats en la màniga de l’abric, o en el coll, o en les butxaques… Un fil que també és mort i record. No hi ha ni una paraula; però dels ulls dels personatges hi respira una bondat, sigui hospitalària o adolorida per la pèrdua, que convida a somriure i a mirar la profunditat des de dins. És un espectacle que busca la connexió emocional, l’experiència, té un punt místic. Mirat des de la freda concepció del ritme, i els girs dramàtics se la podria jutjar cruelment. Ponten pie ha deixat arraconat la seva divertida Copacabana (tota ella era un disbarat simpàtic, amb punts de clown, de manipulació d’objectes, alguna llepada poètica… sorpresa en la mateixa escenografia) per arraulir-se allà on s’hi senten més reconfortats. Són valents i, per la seva delicadesa, poden cuinar un nou itinerari de funcions arreu del món.

“…Els tres es van guanyar la nostra confiança mostrant-nos que quan hi ha sensibilitat per part de l’artista, subtilesa en la posada en escena i habilitat per recrear una atmosfera ambigua però acollidora, el públic viatja desitjós on se li proposi…”

“…Ârtica és una proposta que desempolsa la capacitat sensitiva de l’espectador, aquesta que sol romandre en estat d’hibernació en l’esdevenir diari: La vista perquè exposa una sèrie d’episodis de gran bellesa congelada, que un percep ben protegit a l’interior de la cabanya i a través de les finestres. El tacte, en relacionar-se la mestra de cerimònies amb cadascun de nosaltres acariciant-nos aquestes vestidures que ens separen del lliurament total i unint-nos a través de fils que prèviament ha teixit amb irresistible fervor. Oïda posada que se’ns delecta amb unes melodies bellíssimes a mig camí entre la malenconia i la il·lusió d’estar junts vivint uns moments màgics. I finalment, el gust. O, millor dit (si se’m permet la llicència), el bon gust. El que destil·len Sergi Ots, Emilie De Lemos i Natàlia Méndez en transmetre’ns amb generositat una intimitat escènica des de la proximitat espacial, la complicitat d’il·luminar i apagar l’escenari en equip i el més difícil en un espectacle teatral: Fer-nos oblidar que procedim de diferents llocs per empènyer-nos a crear tots junts un solament i comú en el qual parlem el mateix idioma, dialogant artistes i públic amb la nostra mirada curiosa i afectuosa…”

Per entrar a veure l’espectacle ens demanen deixar abrics i bosses al guarda-roba. Ho fem, obedients, i tot seguit som convidats a passar a la Sala Oberta del teatre Auditori. Al mig de la sala hi trobem una edificació, com ara un petit refugi de muntanya on anirem entrant, poc a poc, persona a persona.

Dins del refugi hi ha un ambient molt fred, vuit graus, diuen, i per poder estar-hi còmodament se’ns dona un abric de pells a cadascú (el meu era preciós, per cert).

I comença la poesia.

Una noia està preparant una filosa amb un fus de vidre. El fil l’anirà obtenint de les butxaques d’alguns dels espectadors, tothom porta al menys una història poètica a la butxaca, com a mínim la més important, la vida. La noia obté un rodet de fil d’un espectador i, màgicament, comença a filar mentre observa el procés a través d’una gran lupa. Observa el procés o ens observa a nosaltres? La llum del refugi s’apaga i s’obra una gran finestra que dóna a l’exterior. Allà hi podem veure la primera escena; la lluita per la supervivència potser, on un captaire demana ajuda fent música amb un tros de cartró plegat com si fos un acordió. Des de la comoditat del nostre refugi el podem veure lluitant per sobreviure, lluitant contra la gent, lluitant contra els elements (de cop i volta es posa a nevar). La lluita per la supervivència, sí, pensava jo, i també contra l’egoisme que es fa present en forma de les trampes que inventa per compartir una fruita i quedar-se amb el tros més gros. Tot amb el fons musical del soroll de la filosa que va filant aquesta vida, barrejat amb preciosa música hongaresa (entre d’altres, de Joszef Kozma). I la finestra es tanca.Tornem al nostre refugi.

Sóc molt aficionat a la mitologia, especialment la grega, i aquesta noia filadora va començar a fer-me pensar en les Moires, les tres germanes que trenaven els fils de les vides dels humans. I aquesta primera escena podia ser l’obra de Cloto, la germana petita, la que està present en la vida des del naixement fins a la lluita per la vida mateixa.

D’un altra espectador la nostra filadora obté un altra fil que ens portarà a la segona poesia muda. És ara Làquesis, la segona germana de les Moires? Torna a començar el joc de la filosa i el sentir-nos observats per la gran lupa, i s’obra una altra finestra a traves de la qual podem veure una nova escena. Un avi que juga amb una nena petita. Si, pensava jo, és Làquesis que marca la durada de la vida amb aquesta preciosa segona poesia, el deliciós joc entre l’home gran i la nena petita; entre la infància i la vellesa.

Tornem al refugi. La filadora té encara un fus per omplir, que ens portarà a la tercera poesia muda. La tercera finestra ens mostra un home molt gran que està morint. Cabdella tot el fil que ha trenat mentre ha tingut vida, l’embolica curosament amb un tros de roba i el dona a una mà etèria que li recull. Però abans d’acabar el seu passatge per la vida, encara recull un petit tros de fil que ha quedat sobre la taula i que serà la continuïtat de la vida.
Efectivament era la tercera Moira, Àtropos, la germana gran que, amb les seves tisores d’or, talla el fil de la vida. La darrera finestra es tanca i tornem al refugi.

La filadora, desproveïda ara de nom, cerca en les butxaques dels espectadors algun tros de fil per continuar la seva tasca però no el troba. Uns cops criden la seva atenció i s’acosta a un petit finestró que s’obre. Una mà li dona el lligall que li havia lliurat la vida ja acabada. Però la vida ha de continuar, i tots nosaltres en serem els portadors. Així ens va donant a cadascú de nosaltres un tros de fil de cotó, la nostra vida.
Ja no tenim res més a fer dins del refugi, caldrà sortir de bell nou al carrer i mirar d’aprofitar el que es pugui del tros de fil que ens queda. I un a un som convidats a deixar aquell lloc màgic.

La companyia Ponten Pie no va sortir a recollir els aplaudiments que, tímidament els vam intentar donar. La poesia que ens han regalat no precisava unes salutacions perquè haurien sigut una manera de trencar el fil poètic amb que ens havien obsequiat, de deixar-nos en el teatre tot el que hem vist. Sense salutacions doncs, ens vam poder emportar molt més bé tot el que havíem aprés, i tot jugant amb el tros de fil de cotó a la butxaca vam tornar a la vida de cada dia.

I redéu, quantes coses ens havien dit sense fer servir paraules!